En el context social d’una crisis, no només econòmica si no una crisis de valors que assetja les nostres vides i ens impedeix veure futurs, vull intervenir en la que considero la base de tots aquests problemes: l’educació.

 

Walter Benjamin, filòsof alemany del segle XX, ens parla d’un concepte clau en la nostre societat actual. Ens parla sobre l’experiència de pobresa. Es a dir, estem tan sobre saturats d’un coneixement que queda aïllat, que queda a un nivell exterior, objectivat i que fa impossible la relació amb la pròpia interioritat del subjecte. Aquest, en un dels seus articles titulat Experiencia y pobreza, ens diu: “Una pobreza del todo nueva ha caído sobre el hombre al tiempo que ese enorme desarrollo de la tècnica.” Del que està parlant Benjamin, és del fet de convertir-nos en devoradors i consumidors d’informació, d’imatges, “d’experiències” que no ens arriben.

 

Jorge Larrosa, professor de la Universitat de Barcelona, en un article titulat Experiencia y pasión, ens diu: “ La experiencia es lo que nos pasa, o lo que nos acontece. No lo que pasa, o lo que acontece, o lo que llega, sino lo que nos pasa, o nos acontece o nos llega. Cada día pasan muchas cosas pero, al mismo tiempo, casi nada nos pasa. Se diría que todo lo que pasa está organizado para que nada nos pase.”

 

El problema que tracten tant Benjamin com Larrosa és el mateix problema que vull tractar jo en aquest projecte. L’excés d’informació, l’excés d’opinió, la falta de temps per que es produeixi l’experiència i l’excés de treball, entre altres, fan que visquem en una onada de successos que al final del dia ja no recordem. Vivim creient que som omnipotents, induïts per una mena de progressisme i agressivitat. Tot el que passa, passa cada vegada més ràpid i per això tot es redueix a un estímul fugaç i efímer, com una vivència desconnectada de nosaltres mateixos.

 

Per una altre banda, vull anomenar a Stéphane Mallarmé, poeta i crític molt important del segle XIX, del que utilitzaré una idea per introduir el propòsit del meu projecte. Ell ens diu que tot surt d’una pàgina en blanc, d’aquella pàgina en blanc era d’on ell arrencava a escriure i començava a produir sentit, del vuit, del no res. Així doncs, partint d’aquesta idea de la creació i producció de sentit a partir del vuit, del no res, és d’on vull partir. D’aquest temps que és necessari per seguir endavant i que no tenim, temps i un espai on reflexionar, buidant-se de coses supèrflues i trobant-se.

 

En el llibre El respirar de los días, una reflexió filosòfica de Josep M. Esquirol, parla del ritme de la vida i explica: “El ritmo es un paradigma y un buen modelo. Fuera de estación, las coses amagan desorden y muerte: el embarazo que se alarga más de la cuenta, el árbol frutal que florece antes de tiempo, etc. De ahí que toda prolongación excesiva de lo mismo produzca una inquietud.(...) Es el ritmo y la variación lo que transmite vitalidad; es el estacional cambio de ritmo lo que hace que la vida sea vida, que se vaya diferenciando, cambiando, que se renueve y no se petrifique ni uniformice”. He cregut totalment necessària fer aquesta cita de Josep M. Esquirol per que aquell que es presti a llegir la idea del meu projecte connecti amb l’essència d’aquest. Moltes vegades parlem de política i de la societat com si no formés part de la vida, com si poguéssim viure aliens a els problemes que ens trobem diàriament per causa d’aquestes dues, però son aquest ritmes naturals de la vida els que necessitem recuperar per tornar a ser persones i no robots d’una societat que ens fa créixer al seu gust sense respectar-nos.

 

Crec que és necessari un canvi social immediat, una eliminació del sistema capitalista del qual els polítics parlen com si no existís cap altre opció i per totes les evidències relatades en aquesta última cita com la necessària renovació, el canvi que ens criden les nostres vides i un ritme adequat per viure-la. Es obvi, és la nostra naturalesa. La petrificació i immutabilitat del sistema cada cop ens estreny més i vivim a ritmes exagerats, com màquines incapaces de sentir més enllà del que ens diuen ni a veure més enllà del que ens mostren. Ens hem convertit en éssers impossibilitats d’experiència i com ha conseqüència, de vida.

 

Per aquest motiu crec tant necessari fer part del sistema educatiu un espai on trenqui amb la dinàmica i el ritme que socialment mantenim. Un espai on el nen pugui relaxarse i ser conscient de les coses que ha anat fent i així reflexionar sobre les seves pròpies inquietuds i escoltar el seu cos, per així créixer amb un autoconeixement que el farà fort en un futur molt pròxim.

 

El nostre organisme és una gran "caixa sensible" a la vibració, i això ha estat científicament comprovat. Un estímul sonor o musical es percep simultàniament pel sistema auditiu, tacte, plexe solar i per receptors articulars i musculars.

 

Les vibracions que percebem provoquen reaccions corporals, canvis en la fisiologia que poden ser tant per a bé o per a mal. Si els sons són els adequats es generarà ordre i una harmonia capaços de restaurar l'equilibri interior.

 

Des d'un punt de vista estructural, l'organisme és un conjunt de parts o elements ressonants. Cada òrgan té, en relació al seva morfologia i histologia, una condició de vibració o de màxima ressonància a determinada freqüència, convertint-nos en possibles acords o complexos sonors. Per aquest motiu és que el principi de la ressonància sigui la base fonamental de la teràpia del so. A més, a part de la vibració sonora, hi ha un altre element importantíssim que és la intenció.

 

Tal i com diu Jonathan Goldman en el seu llibre Sonidos sanadores, la freqüència més la intenció equivaldria a una clara curació i regeneració de l’organisme. La intenció, aquesta voluntat focalitzada en el propòsit, és determinant perquè els efectes beneficiosos es facin ben patents. Això, és el que pretenc dur a terme amb els nens.

 

En definitiva, el so actua sobre l'individu en tots els seus nivells: físic, emocional, mental i espiritual. Així s'equilibren les nostres energies, s'harmonitzen, ens permet connectar-nos amb la nostra realitat profunda, amb la nostra essència.

 

Per aquests motius i molts més que en el meu treball aniré desenvolupant, crec que és tant important fer créixer als nens amb aquesta ajuda i amb aquest espai dins de l’escola, que els marqui un punt i a part en el seu dia a dia, cosa que els ajudarà a créixer com a persones úniques i amb confiança per no seguir sent éssers desposseïts de criteri i sense experiència vital.